Song to the Siren

This Mortal Coil - Song to the Siren "Cocteau Twins"


George Michael - Song to the siren & Fastlove 25Live Antwerp


Tim Buckley - Song to the Siren

Pagar tot en efectiu

Pagar tot en efectiu és molt difícil. Hi ha una por real a portar diners damunt nostre. La por als robatoris no és cap pocasoltada. A mi m'han robat la cartera tres cops, m'han estripat amb un cuter la bossa un cop, m'han fet la tirada de la bossa corrent un cop, l'he perduda un parell de vegades. Poques persones poden dir que mai, mai, l'han tret el moneder o la bossa. Però només amb diners en efectiu és com podem comtrolar les despeses.

La veritat és que per a mi els diners marxen igual. Cada setmana en trec del banc 180 euros. D'aquest 100 van a les despeses de la casa: menjar, els animals, la llum, internet... Amb els altres 80 en pago els esmorzar fora de casa, material de pintura, roba, les cremes, la pelu... I arrivo a final de setmana fent equilibris. Tot i així, de tant en tant, la tarjeta de crèdit paga alguna despesa. Però he comprovat que m'és molt millor intentar pagar tot en efectiu.

Un costum que he tornat a recuperar és el d'apuntar tot el què em gasto els diners. D'aquests 80 euros apunto cada esmorzar, cada diari, revista, la pelu... Si en faig servir la tarjeta de crèdit, també. És un costum una miqueta feixuc. Però com que no apunto el que compro al súper perque hi vaig amb altre moneder la veritat és que no hi ha per tant.

¿Per què no apunto les comres del menjar? Per a no intentar estalviar amb el bàsic. ¿El secret? Portar tots dos moneders a sobre.

Amb tot, els diners marxen ràpid, ràpid. Aquest sistema tan controlat sembla molt trist però no ho és tant. Mai apunto les propines. Ni les almoines. Per a mi no es tracta de quadrar els comptes sinò de saber on marxen els diners. Una amistat em va comentar que va deixar de fumar quan va comprovar que la despesa anual en tabac li era tant com el que es podria gastar en unes vacances durant una setmana. És per coses com aquestes que és bo, per a mi, saber en què et gastes els diners.

Dies de fred

Són dies de fred. Per fi. No gaire de fred. Però ja ens fa el pes.

Nokia 2330 clàssic

El Nokia 2330 és el meu nou mòvil. Jo no en volia un nou mòvil. Només volia canviar-me de companyia telefònica. Només volia deixar de rebre SMS de contingut publicitari a tort i a dret. Però no ha pogut ser.

Durant deu anys he estat clienta de Vodafone. Des de el meu primer movil. Fins i tot em vaig desfer del telefon fix de casa per què mai hi era a casa. Unes ganes... Amb una idea clara: el sistema havia de ser tarjeta de prepagament. Els contractes fan que les trucades siguin més barates, però no són tan barates. Amb la tarjeta de prepagament podria controlar millor la despesa. I ha sigut així. Durant l'any 2008 la meva despesa en mòvil no va pujar dels 30 euros en tot l'any.

Per contra tenies l'enviament de missatges publicitaris per part de Vodafone. Un petit incovenient. Però aquest estiu no ho suportava. Estava a l'espera d'una trucada important i em deixava el mòvil damunt la taula de l'oficina (si encara en tinc aquest privilegi de poder usar el mòvil a la feina) i tot en mig de l'atenció a un client el coi de mòvil que sona. Serà aquell missatge que espero? No. És una altre d'aquests fastigosos missatges publicitaris. Hi havia dies que enviaven tres o quatre de la mateixa naturalesa.

¿Què fer? Només que feia que trucar al servei al client sense una resposta eficient per part de la companyia. Però, pel que sembla, el 14 d'agost, el que em va atendre, va tenir la deferència de apuntar-me al llistat dels clients que no volien més publicitat.

El dia 2 de setembre sento per la ràdio que hi habia una nova norma per la qual les companyies telefòniques havien de considerar els usuaris de tarjetes de prepagament com a clients. I jo, aprofitant, vaig entrar a la web de Vodafone i em registrà. Fins llavors no em permetien registrar-me, per què els usuaris de tarjeta de prepagament no eren clients. Un cop registrada em vaig adreçar, un cop i un altre, tot demanant que deixessin d'enviar-me missatges publicitaris.

Oh, sorpresa! Resulta que jo ja estava inscrita en el llistat dels clients que no volien publicitat i aquests missatges que rebia eren una errada, una errada que aviat seria sol·lucionada.


Un petit talp mig perdut a Tgn.


Però la setmana pasada, cansada d'esperar a que volguessin deixar d'enviar-me publictat, entra a ONO, en vaig demanar poder tenir mòvil amb ells. Com que en tinc l'internet amb ells...

Només calia que portes un aparell alliberat. Continuant amb aquesta temporada, que estic de pega, que tot el que dexideixo fer em surt malament, porto el meu humil Nokia 2610 a alliberar-ho. ¿No hauria d'haver comprat un telèfon nou alliberat, ara que estàn més econòmics, i haver conservat el vell per a fer un cop d'ull a les trucades i als missatges antics? Només a mi em ve l'idea de aprofitar un mòvil seminou.

Alliberar-ho va ser una estupidesa. Ho van fer malbé. I no només vaig `perdre l'informació sinó també l'aparell. Vaig voler fer el ahorro del perejil i ho vaig espifiar totalment.

Sortosament per a mi, part ímportant dels números de telèfon hi són per escrit en agendes i diaris. El primer mòvil que em van robar em va fer ser precavida amb això.




Aquesta gateta era més bona! i un senyor que cada
mig any passa per la ciutat la fa agafar com carn per
un dels circs que passaven per la ciutat.

Cancel·lar totes les tarjetes menys una

Cancel·lar totes les tarjetes de crèdit excepte una per a emergències és, per a mi, el segon pas cap a una vida més còmoda.

Però en sóc realista: si és molt, molt difícil treure'ns de damunt els deutes de les tarjetes anar eliminant totes les tarjetes de crèdit al nostre abast ho és molt més.

En els últims vint anys els centres comercials ens ofereixen tarjetes de client i algunes d'aquestes tarjetes són de crèdit. Un crèdit que paguem a terminis. D'ací un més estarem fent les compres de Nadal i tirarem de les tarjetes de crèdit com bojos.

Com que estat tan endeutada tota la meva mida de les tarjetes en treia fum. Ara, quan miro enrera, em penedeixo d'haber-ne abusat. Però és tan fàcil aguantar fins el 25 i llavors poder anar al súper i carregar per a quinze dies. Després, com fins al 5 del més següent no t'cobren, si pel 5 ja no tens diners al compte, com a mínim havies passat un altre mes. I era així any rere any.